Som mediadora i crec, realment, que la mediació familiar és la millor de les solucions possibles quan hi ha una situació de crisi familiar. Crisi? Ruptura, separació, divorci o greus desavinences.
Aquesta crisi pot ser tan greu que ha de ser una tercera persona, externa i investida d’autoritat, qui decidirà sobre qüestions molt personals de la família, del que havia estat una família. El jutge o jutgessa, aquesta tercera persona, pot haver de decidir, fins i tot, el nom que es posarà al nadó, o la data de celebració de la primera comunió… són exemples reals contats pels  jutges de família, esfereïts ells mateixos dels extrems als quals es pot arribar quan uns progenitors estan barallats.
Per evitar això i per tornar a les parelles trencades la capacitat d’arribar a acords sobre els seus fills, la seva casa, les seves mascotes —o el que sigui— existeix la mediació. “Medicació?” ens  demanen a vegades… La mediació és encara bastant desconeguda per a la població en general, tot i que hi ha lleis autonòmiques de mediació, directives europees, cursos de formació etc. Paperassa, tot plegat. El que funciona millor és conèixer algun cas que hagi anat bé,  el “boca a orella”, com sempre.
I de casos que van bé n’hi ha, us ho puc assegurar, però no us en puc parlar perquè un dels trets principals de la mediació és la confidencialitat absoluta: res del que es diu a les sessions de mediació pot sortir d’allà, ningú no pot interrogar les parts implicades (participants i mediador) sobre el que s’ha tractat… ni tan sols el jutge que dugui el procediment judicial.
Un altre tret fonamental és que la mediació és voluntària, i el que en resulti ha de ser  acceptat de manera voluntària, o no. A diferència de l’arbitratge, que implica assumir la decisió que pren l’àrbitre. I és voluntària durant tot el procés, de manera que se’n pot desistir en qualsevol moment, fins i tot quan s’està a punt d’aconseguir el que es demanava (perquè, com diu Oscar Wilde: “Només hi ha una cosa pitjor que no aconseguir el que vols, que és aconseguir-ho”).
Aleix Ripol-Millet, conegut mediador català, conta un cas en el qual ambdós pares es barallaven per la custòdia dels fills, fins que ell, el mediador, va agafar el pare i li va dir: “Te n’adones que estàs a punt d’aconseguir quedar-te amb els nins?”… En aquell precís instant, el pare va ser conscient del que feia: només
es barallava amb la seva ex per molestar-la, per guanyar, no perquè realment cregués que els fills estarien millor amb ell (que, per cert, viatjava arreu del món durant tot l’any). Arriba
un moment en què es perd el nord, l’important és guanyar per guanyar, guanyar perquè l’altre/a perdi, sense pensar que, qui realment hi perd, és tota la família i, sobretot, els infants menors d’edat.
La mediació familiar intenta que tothom hi perdi el menys possible: que els nins no perdin cap dels seus pares, ni l’estil de vida que havien tengut fins ara; que els pares no perdin de vista l’interès principal, que han de ser els menors; que els padrins i les padrines no perdin els seus néts; que ningú no perdi els papers ni la dignitat; que no perdin la possibilitat de parlar civilitzadament i arribar a acords que els beneficiaran a tots.
I, perquè tampoc no hi perdin massa doblers, hi ha programes de mediació gratuïts a molts d’àmbits. En el nostre cas, a Mallorca, n’hi ha  dos: un Servei de mediació que depèn de la Direcció General de Menors i Família, de la Conselleria d’Afers socials, Promoció i Immigració del Govern balear, i el Programa de mediació familiar intrajudicial iniciat l’any 2008 i impulsat pel Col·legi d’Advocats de les Illes Balears (ICAIB).  Al primer, s’hi pot accedir directament; al segon, s’hi accedeix a través del jutge o jutgessa encarregat del procediment judicial (qui valora la demanda i decideix si convé que se’ls ofereixi una mediació prèvia a la celebració del judici o no).
La novetat principal del programa de mediació intrajudicial és precisament aquesta, que és el mateix jutge el qui torna als pares l’oportunitat d’arribar a acords consensuats, els deriva la responsabilitat de reorganitzar la seva família de manera que els fills i filles en surtin el menys perjudicats possible  I amb això s’aconsegueix que els acords siguin més personalitzats i que es compleixin més, fet que està demostrat per la pràctica. És molt més probable que els progenitors separats que han finalitzat amb èxit un procés de mediació compleixin els termes dels acords fixats, i no perllonguin innecessàriament les desavinences i les discussions. I no com aquells altres pares, separats de fa anys, que volien “obligar” el seu fill a triar quin d’ells dos aniria al  seu casament (“si ve ton pare, jo no hi vénc”, “si hi ha de ser ta mare a mi no m’hi esperis”).
Tampoc no és tan nou, això, pensareu alguns. Efectivament, de mediadors i mediadores nats sempre n’hi ha hagut. Tots coneixem persones que són capaces de posar-se en el lloc dels altres, de dir aquella paraula que calma en lloc de fomentar una apujada en la baralla, persones a qui històricament s’ha acudit per posar pau: els caps de la tribu, el patriarca familiar,  els jutges de pau, etc. Són persones que, pel seu tarannà natural, saben fer que les parts siguin conscients que hi ha més d’un punt de vista, que  hi pot haver altres maneres de resoldre el conflicte. Efectivament, sempre n’hi ha hagut, però no se solien dedicar a la mediació familiar entesa en termes de separació i divorci.
Ara, la ruptura familiar és tan usual que els seus efectes s’estenen a molts d’altres àmbits: afecta les escoles, que han de valorar-certificar-entendre-atendre casos ben complicats; afecta la família extensa: els padrins, oncles i cosins que, de sobte, poden perdre algun nét, nebot o cosí quasi per sempre; afecta els amics, que han de triar amb qui continuen fent-se… Per no parlar dels casos en què els separats treballaven junts!
Per donar resposta a tot això, sorgeix la figura del mediador/a familiar modern. Professionals formats específicament en aquesta matèria i amb un objectiu ben clar: ajudar les famílies en situació de crisi a superar el millor possible aquest tràngol i a oblidar les posicions enfrontades i bel·ligerants per centrar-se en els interessos reals i prioritaris: els fills i filles.
Som mediadora familiar i sé de què us parlo: la mediació familiar funciona. Us ho puc ben assegurar.