I si abandonam la culpa?

Perdonar-se i aprendre de l'error

T’imagines un món sense culpa? Un món on podem aprendre a fer-nos responsables de les nostres accions sense por a ser jutjats o culpabilitzats? On podem fer amb amor i comprensió una de les majors tasques que hem vengut a fer: aprendre. Jo dic que aquest món és a prop. Es tracta d’un món habitat per éssers amb consciència plena. Es tracta que cadascun de nosaltres fem els deures amb profunditat per actualitzar i materialitzar el món que volem i no alimentem pus el món que no volem.

Tornant a la pregunta inicial: t’has plantejat mai com podries viure si abandonassis les culpes i et centrassis en allò positiu? Si deixassis el llast de tot allò que no et deixa avançar i et manté –fictíciament– fermat al passat? La clau de l’èxit és el perdó.

I si comences per perdonar-te tu mateix? Qui t’ha fet tan intransigent com per no perdonar-te els teus errors? Has pensat que potser és “culpa” de la pròpia culpa, que fa trampes per alimentar-se? Quan parlam, si t’hi fixes, sovint surt la paraula “culpa”: això és culpa del govern, no he arribat a temps per culpa de la pluja, etc.

En realitat, la culpa no existeix més que en la ment del qui ho pensa. Es tracta d’una herència molt dolorosa, d’un verí molt potent que fa patir innecessàriament molta gent, tant si és un mateix que se la posa com si la posam a qualcú altre. En realitat, quan parlam de “culpa”, fóra convenient que diguéssim “responsabilitat”.

La distinció “culpa/responsabilitat” és molt important, perquè en la responsabilitat no hi ha maldat, no hi ha culpabilització, no s’intenta fer mal a l’altre, sinó demanar/oferir la capacitat de resposta que la responsabilitat comporta. Però mai se centra en la part negativa, sinó en un aspecte pràctic.

Per exemple, si jo arribo tard a la feina i em culpabilitzo per això davant el cap, només aconseguesc ferir-me a mi mateix (carregant-me de negativitat) i no em faig càrrec realment de les conseqüències. És com si tinguéssim ficat al cap que carregant-nos amb el pes de la culpa arreglàssim alguna cosa. Quan, a nivell pràctic, decidir qui “té la culpa” no serveix de res, al contrari! Precisament la culpa ens fa perdre el temps i justament inhibeix la capacitat de resposta, que, si ho pensam bé, al cap i a la fi és el que importa quan cometem un error: ser capaços de respondre per ell i oferir solucions.

En efecte, la culpa esdevé una trampa maliciosa per intentar entretenir-nos d’una vertadera solució al problema. En un exercici d’autoflagel·lació, sovint ens pensam que assignant (a l’altre o a nosaltres mateixos) la culpa arreglam el problema i AIXÒ NO ÉS CERT: el postergam, perquè la culpa ens xucla tal quantitat d’energia i ens fa sentir tan malament que no ens queda energia per trobar una solució constructiva i pràctica a l’error o conflicte en qüestió.

La culpa ens situa en la posició de víctima (a nosaltres mateixos o a un altre). En canvi, l’alternativa que plantejam aquí és fer-nos responsables. Perquè, si jo arribo tard, jo sí que en som responsable i, com a tal, escollesc lliurement respondre i oferir solucions.

És aquí on s’obre una porta. En lloc de perdre temps i energies culpant, sembla més pràctic demanar perdó per l’error –perquè amb aquest hem faltat a la nostra paraula o el nostre compromís, o perquè hem perjudicat algú, això no ho podem ignorar– i després passar a veure com el podem esmenar, ja que el passat ja no es pot canviar, però sí acceptar, assumir, reinterpretar i corregir.

Aquí començam a veure una sortida a la culpa: el perdó. El perdó és una eina meravellosa i pràctica per deixar de carregar llasts emocionals innecessaris, tant de culpes pròpies com de culpes que s’hagin assignat als altres. Si, per algun motiu X, t’has carregat alguna culpa en el passat, aprendre que no és veritat, que no hi ha culpa, sinó aprenentatge, aquest nou punt de vista del perdó i la comprensió et permetrà restablir la pau amb tu mateix.

I aquí arribam a un punt fonamental: per estar en pau amb tu mateix i perdonar-te potser necessitaràs comprendre i acceptar que, quan vas fer el que vas fer, va ser el millor que sabies fer amb el nivell de consciència que tenies. Perquè, si no, si a més de saber-ne o imaginar-ne les conseqüències, n’haguessis estat plenament conscient, ja no ho hauries fet. En molts dels casos, TU NO HO SABIES, que feies mal. Però, almanco, l’error pot servir per aprendre. I aquesta és la seva funció, no la culpabilització. Aprenem experiencialment.

El aquest sentit, si comets algun error, i després ho veus o algú t’ajuda a veure’n les conseqüències (en tu mateix o en l’altre), en lloc de culpabilitzar-te i flagel·lar-te inútilment, no et seria més útil assumir-ne humilment la responsabilitat, i, amb actitud positiva i agraïda  per tenir una oportunitat d’aprendre, esmenar l’error o fer el màxim que puguis, sense jutjar-te? Segur que aquesta aproximació et servirà més i t’ajudarà a estimar-te més que no la culpa.

La mateixa argumentació ens serveix també de cara als altres (“no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu”, diu la coneguda regla d’or). Per estar en pau amb els altres, possiblement necessitaràs admetre que tothom està en el moment evolutiu i de consciència en què vol estar i que això és perfecte, perquè és el seu procés propi i respectable d’aprenentatge, per molt que això, de vegades, et pugui fer mal. És lícit que et sentis dolgut perquè voldries estar en un moment en què la gent ja no cometés actes que et causassin malestar. I, alhora, recorda que tu possiblement també has passat per un estadi semblant en l’escala dels graus de consciència abans de veure que allò no et fa sentir bé. Així, posant-te en la pell de l’altre amb humilitat, pots perdonar fàcilment l’error aliè.

Davant d’un conflicte, tu pots dir legítimament com et sents i com les accions de l’altre t’afecten, sense entrar a jutjar si l’acció de l’altre ha estat bona o dolenta. Si fugim dels judicis i anam a allò pràctic, a demanar perdó i solventar el conflicte, no creus que la interacció ens resultarà molt més útil i “econòmica”? Si no poses culpes en els altres, estàs ajudant que l’altre no se senti inferior, indigne o malament per ser qui és i estar on està. Això empoderarà l’altre i segurament contribuirà que aquest pugui oferir una solució més positiva i eficient a l’error. El mateix raonament el pots emprar amb tu mateix/a.

Pegaries a un infant perquè s’ha equivocat i no sabia encara com es feia? Llavors no et culpis a tu ni culpis els altres. Simplement deixa’t i deixa’ls aprendre, per poder millorar. Perquè qualsevol error és només una petita màcula comparat amb la meravella, esplendor i positivitat que pot arribar a oferir l’ésser humà. Deixa d’enfocar-te en el negatiu teu i dels altres. Hi ha molt més per descobrir en el plat positiu de la balança, si hi enfoques la teva mirada, t’ho puc garantir. La pregunta és: tu què vols veure?