Pròxima estació Inca

Passegem pels carrers de la Capital del Raiguer, seu de la Indústria del Calçat de les Illes Balears

Dins el ferrocarril ja es marca quina és la pròxima aturada. – Ja som a Inca- dic a una senyora que seu just davant meu. -Fa un temps enrere no era necessari que ningú et digues que ja eres a Inca perquè l’aroma de les galetes d’Inca, les Quely, ocupava un espai dins cada vagó- em comenta. I així et desperta la curiositat per Inca. Mentre ens acostam es distingeix la ciutat desenvolupada industrialment. Mentre a ella els seus ulls li parlen i entre d’altres coses em diu: – antigament hi havia un home a l’andana que oferia bosses de galetes i la gent les menjava al vagó. Tota una alegria per a ella i això que no és una nina d’aspecte, perquè diuen que els nins s’alegren per a tot, per el més senzill i sembla que els qui han tengut menys també ho fan així i els que es comprometen amb el que més li agravada el seu nin interior també. La història d’aquesta senyora que anomenaré “estimada amiga de viatge” em dona un bon gust de boca per a reconèixer el més simbòlic d’Inca i traslladar-ho entre aquestes línies Namaste. Em qued uns instants dins el tren gaudint de l’espectacle immòbil que ofereix la Serra de la Tramuntana i amb la temptació d’unes galetes. La connexió ferroviària amb Inca, la Capital del Raiguer, ajuda els visitants a descobrir ben aviat quin és l’encant d’aquesta ciutat. Surto i ella encara està allà, camina més lent i entre la gent. Avui hi ha més gent que un dia qualsevol, és el Dijous Bo, la major festa social “d’Inkan”, topònim àrab que significa a peu de mont, a peu del coster. Hi així començam a parlar del principi. Primer de tot apuntant cap el monument de la Minyó al Puig de Santa Magdalena, de l’any 1990.

Dijous Bo

És coneguda com la fira de les fires i els joves ja han fet la seva festa el Dimecres Bo. Els estands es desperten  per oferir els seus productes i d’altres ja van a descansar, després de molta de festa. L’aura fresca del matí, l’olor de terra, colors i formes vegetals oferint-se al mercat setmanal del dijous. Canten els galls pels que es retiren i pels que comencen el dia despertant-se i tots contents. Com ja em deia la companya de viatge del ferrocarril, “els animals tornen a ser els grans protagonistes de la Fira de Mallorca”. I és que des de temps enrere a Inca els firaires ja hi duien els millors animals de la comarca, per tal d’exposar-los i si hi havia sort es produïa alguna venta, més d’una llavors que es treballava la terra. El Porc Negre és el més venerat aquest dia. Així també Inca és coneguda per la llum comercial que ha donat a la comarca durant aquestes darreres dècades. Indústria i artesania són la clau del motor econòmic de la ciutat. També cal dir que els visitants aquest dia aprofiten per anar a dinar els famosos cellers d’Inca, on l’arquitectura vinícola està al servei de la gastronomia. Una opció original per menjar és
Es Ginebró, un restaurant ecològic i vegetarià on cuinen els vegetals conreats en el seu propi hort.

Estructura Inquera

Les pedres conten la història. L’arquitectura del culte religiós és molt present a Inca i per tant, també, el patrimoni religiós. L’oratori de repoblació del Puig de Santa Magdalena n’és una mostra. Està allà dalt és com una possibilitat. És com si es poguessin veure altres camins, altres indrets d’un mateix lloc. S’amplia la mirada i els límits queden en no res mentre els cotxes no poden perdre temps per anar ràpid… qui sap a on, en principi cap el Nord a Alcúdia i cap el Sud a Palma. Un altre dels llocs destacats és el centre on hi trobam Santa Maria La Major, prop d’una font que brolla aigua de vida. No oblidar tampoc l’interior de l’església de Sant Domingo d’estil barroc, 1664-1689. L’arquitectura urbana inquera és repleta de detalls. Com són els capitells d’estil jònic del Claustre de Sant Domingo, 1730. Hi anam al Teatre Principal d’Inca. El Hall d’entrada contava amb un estil clàssic de l’any 1913 i va ser reformat al 1945. A Inca hi va arribar també el Cinema, no només el Teatre Principal sinó també el Novedades. Ara la pel.lícula ha canviat, el Novedades s’ha convertit en un bloc de pisos i el Principal està a l’aguait de noves oportunitats de reforma. Inca també compta amb un patrimoni anomenat de “pau”. El Monestir de Sant Bartomeu, conegut per les Monges Tancades. Allà es poden sentir els sons del silenci. I allà creix El Serral de Ses Monges, tot un projecte ecològic, un espai dedicat a la natura on s’hi duen a terme temes relacionats amb l’ecología, amb la permacultura i un llarg etcètera amb un denominador comú anomenat Terra. Aquí també, en el Serral de ses Monges, l’Associació Flor de Vida, realitza activitats pels nins, els divendres a la tarda. I per Octubre realitzaren, en partenaria amb l’Associació Círculo Materno, una caminada per celebrar la setmana internacional de criança en braços i encara que va ploure hi varen participar trenta persones, que desfilaren pels carrers d’Inca.

Indústria

Inca es reconeguda per a tots els Mallorquins per ser un punt important de la Indústria sabatera de les Illes Balears. Les entranyes d’aquests carrers han estat caminades amb sabates fetes a mà. Les sabates del camp un dia inspiraren el nom de camper del camp o sigui, un camperol, i la integració a la nova cultura contemporània va fer baratar un accent  i ara Camper encara sobreviu dins la indústria sabatera inquera. Existeix també l’Associació AFACA, que lluita pels interessos de les poques indústries que encara sobreviuen. Els Inquers són pell, una part de la terra i han calçat sempre els seus sentits. D’aquí l’homenatge artístic als sabaters i sabateres d’Inca, que es pot veure tot l’any davant el Centre Cultural sa Quartera. I de camins i sabates per fer-los en saben i tant…
Així, mentre passejo un dia de dijous, tant si es bo com sinó, puc observar com les busques del rellotge marquen temps de fira i festa. Com les sabates d’Inca caminen amb arrels elegants de la història local. S’observa un patrimoni immaterial que no es pot ni comprar ni vendre ni firà. I molts d’anys el dia del Dijous Bo plou i molt i l’any passat no tingueren llum, ni a tota Mallorca, perquè es va apagar la “corrent” per tot. Així i tot els inquers varen sortir al carrer a fer fira. Ja ho deia el jove Joan Estrany Bertos el seu llibre ‘Per Inca hi passen Torrents’, un llibre publicat l’any 2001, on Estrany analitza de manera acurada la xarxa hidrogràfica del terme inquer i així puntualitza també inundacions que s’hi han produït. No és que jo parli d’inundacions d’aigua però sí de gent, de festa, de conviure. Sembla que per aquestes terres va fluint l’aroma de galeta, l’aire de festa, les petjades pels carrers… La visita ja s’acaba. Es sent com ja arriba el tren i l’estampa de la Serra de Tramuntana està allà esperant per ser observada, per aixecar un somriure de dijous i així tot va fluint i els inquers s’adapten els nous temps, com fa l’aigua: gota, pluja, mar, vapor. Fins a un altre indret i confia que anirà bé. Ja surt el tren…I es sent un jove que ha firat un siurell i sona, ‘peix peixet de la canya al sarronet’.